La cultura també entra en la planificació fiscal: què permet avui la llei a les empreses

Les empreses poden participar en el finançament de determinats projectes culturals i obtenir un avantatge fiscal rellevant. No parlem de mecenatge, sinó d’un mecanisme específic previst a la Llei de l’Impost sobre Societats (Llei 27/2014, de 27 de novembre), que connecta les deduccions de l’article 36 amb la figura del contracte de finançament de l’article 39.7. En síntesi, una empresa o un professional que finança determinades produccions culturals pot arribar a aplicar una deducció de fins al 120% de l’import aportat, dins dels límits i requisits previstos legalment.

Aquest règim s’aplica, d’una banda, a produccions espanyoles de llargmetratges, curtmetratges i sèries audiovisuals, i, de l’altra, a la producció i exhibició d’espectacles en viu d’arts escèniques i musicals. És a dir, el ventall inclou tant el sector audiovisual com concerts, festivals, teatre o dansa, sempre que es compleixin les condicions legals i fiscals corresponents.

En el cas dels espectacles en viu, la deducció ordinària de l’article 36.3 correspon al productor que assumeix la producció i exhibició de l’espectacle. L’Agència Tributària descriu aquesta deducció amb una configuració concreta: 20% sobre els costos directes de caràcter artístic, tècnic i promocional, amb un màxim de 500.000 euros per contribuent i període impositiu. A més, la base s’ha de minorar per les subvencions rebudes per finançar aquells mateixos costos, i la suma de la deducció i subvencions no pot superar el 80% de la despesa corresponent.

Això vol dir que un festival musical pot generar aquesta deducció si és efectivament qui produeix i exhibeix l’espectacle i n’assumeix el risc econòmic. No ha de ser necessàriament el grup o l’artista. En la pràctica, el subjecte natural d’aquesta deducció és el promotor o organitzador de l’esdeveniment, i no pas qui només hi actua a canvi d’un caixet. Aquesta distinció és rellevant perquè ajuda a delimitar correctament qui genera el dret i qui, eventualment, el pot vehicular cap a un finançador extern.

Aquí entra en joc l’article 39.7. La llei permet que un empresari o professional de qualsevol sector que participi en el finançament d’aquestes produccions pugui aplicar la deducció generada pel productor, sense adquirir drets de propietat intel·lectual sobre l’obra o l’espectacle. El topall és molt específic: la deducció màxima del finançador és el resultat de multiplicar per 1,20 l’import aportat. Dit en termes simples, d’aquí surt  la idea del “120%”.

Ara bé, convé precisar-ho: no es tracta d’una deducció automàtica ni universal aplicable a qualsevol activitat cultural. El règim exigeix una arquitectura formal molt precisa. En el cas dels espectacles en viu, cal obtenir el certificat de l’INAEM i destinar almenys el 50% dels beneficis obtinguts en l’exercici en què es genera el dret a la deducció a noves activitats que també generin aquest incentiu, dins del termini legal previst. En el cas del finançador, a més, cal formalitzar el contracte de finançament i comunicar-lo a l’Administració tributària abans que acabi el període impositiu en què es vulgui aplicar la deducció.

Per això, més enllà de l’atractiu fiscal, aquest instrument obliga a parlar també de governança, control i rigor documental. La casuística pràctica mostra que els riscos més habituals no acostumen a derivar de la idea general del règim, sinó de la seva execució: certificats mal plantejats, documentació insuficient, manca de traçabilitat entre la despesa i la producció, càlcul deficient de la capacitat real d’absorció de la deducció o cessions mal dimensionades. Els materials sectorials insisteixen especialment en aquests punts i remarquen que la solidesa del sistema depèn, en bona part, de fer-lo servir bé.

També cal evitar una confusió freqüent: això no és mecenatge. El mecenatge respon a una lògica de donació incentivada fiscalment. Aquí, en canvi, som davant d’un mecanisme de finançament amb deducció fiscal associada, en què el productor cultural genera el dret i, si escau, el comparteix amb un finançador sota les condicions legals establertes. Aquesta distinció és essencial tant per a la seguretat jurídica com per a la manera com les empreses han d’explicar internament i externament aquest tipus d’operacions.

Per al teixit empresarial, l’interès és evident. D’una banda, s’obre una via per participar en el suport a la cultura amb una lògica de planificació fiscal legítima; de l’altra, per al sector cultural, es consolida una palanca de finançament privat que pot reduir dependències i aportar liquiditat. Però la lectura madura ha de ser aquesta: és una oportunitat real, sí, però només funciona bé si s’aborda amb el mateix nivell d’exigència que qualsevol altra operació rellevant de compliment, fiscalitat i control intern.