La responsabilitat fiscal, el repte que Joan Iglesias proposa als directius de Respon.cat

Tal com vam anunciar, ahir va tenir lloc el primer Fòrum directiu de Respon.cat, adreçat al nivell directiu de les empreses membres de la iniciativa, per tal de reflexionar sobre aspectes rellevants de la responsabilitat social de les empreses, especialment connectades a l’estratègia corporativa i a grans reptes de la societat.

El tema escollit per a l’ocació va ser laResponsabilitat fiscal, un tema de sovint poc considerat dins els aspectes de la Responsabilitat Social. La proposta tenia un gran interès i no va defraudar gens, gràcies a les excel·lents reflexions aportades pel ponent Joan Iglesias Capellas, inspector d’Hisenda de l’Estat que en aquest moment exerceix de director del programa per la definició d’un nou model d’Administració tributària de Catalunya com a assessor del president de la Generalitat de Catalunya.

Josep Santacreu presentant Joan Iglesias, ponent del primer Fòrum directiu

Josep Santacreu, conseller delegat de DKV i un dels líders de Respon.cat, va presentar la sessió, tot destacant la rellevància d’aquest enfocament, i que està molt bé que des de Respon.cat es desenvolupi un sentit complet de la Responsabilitat Social de les Empreses que no deixi al marge un aspecte tan rellevant com la fiscalitat. Va afegir que interessa incorporar el concepte de responsabilitat fiscal com a part important de la Responsabilitat Social de les Empreses ja que podem ajudar a millorar el model fiscal i la seva eficiència alhora que promoure la reputació fiscal.

La sessió ha plantejat qüestions relatives sobre com és i com hauria de ser l’organització i gestió de l’Agència tributària dintre del marc d’una nova concepció del que s’entén actualment en relació amb els serveis que presta l’Estat com a contraprestació als tributs recaptats.

"Està molt bé que des de Respon.cat desenvolupem un sentit complet de la Responsabilitat Social de les Empreses que no deixi al marge un aspecte tan rellevant com la fiscalitat". Josep Santacreu, conseller delegat de DKV Assegurances

Iglesias ha començat destacant que avui dia quan es parla de reformes fiscals es parla molt de l’estructura fiscal, poc de l’administració tributària i gens del model de gestió, cosa que fa ineficaços els canvis. El sistema tributari espanyol, creat al 1978, es basa amb l’autoliquidació, però això no té perquè ser així. Es va fer així, segons la seva opinió, perquè, de cop, per entrar a l’OCDE, calia aplicar uns impostos que altres països que feia mig segle que aplicaven. Es van haver de crear les fonts molt ràpidament, i calia que funcionés des del minut u. Com que no es podia fer com els altres van haver d’innovar i es van inventar l’autoliquidació. Com que l’administració va admetre que no podia assumir el volum de gestió, van optar perquè s’ho fes cadascú. Per tant, el pes del sistema descansa en el contribuent, el ciutadà i l’empresa. El model fiscal espanyol fa un control a posteriori a partir de l’autoliquidació on el contribuent fa tota la feina, declara i liquida. En aquest model l’Administració es dedica bàsicament a controlar. I per tant, decideix a qui controla.

“Masterclass del Professor Joan Iglesias en models de fiscalitat. La recerca de la cooperació entre la Hisenda Pública i el contribuent i les formes més ‘amables’ de relacionar-se, eix d'una exposició brillant”
Ramon Novell, director general de Cafès Novell

En tot cas, aquest model fa que no calguin tants funcionaris com altres països amb models on l’Administració es compromet en el resultat. Aquí sempre estàs sota sospita, amb incertesa sobre autoliquidació. En altres països fan l’esforç no de control posterior sinó de coneixement i relació permanent, model que requereix més funcionaris però que es demostra més efectiu. Perquè Alemanya necessita cinc vegades més funcionaris si el PIB sols és dos cops més? Per què no ens copien? Tenen clar que després de tants anys, Espanya no millora. Ho fan millor perquè l’administració té diàleg amb els contribuents i hi parla des del minut zero. Els coneix, hi ha l’inspector de capçalera. Espanya s’ha reservat sols el control. I tot i així tampoc pot controlar-ho tot i inverteix en tecnologia de l’Agència tributària per fer les declaracions informatives.

El sistema espanyol fa que 51 milions d’obligats contribuents treballin aportant les dades, i que l’Administració treballi sobre explotació de les dades dels declarants. Uns 800 inspectors troben 24.000 casos de no declarants (economia submergida). I quan

"Per poder canviar el model fiscal, hem de canviar la mentalitat de la societat i aquesta tasca també es feina de les empreses. Les empreses, com a part integrant de la societat, també tenen la seva part de responsabilitat en l’èxit d’un nou model.
Josep Cruz, gestor de la Responsabilitat Social de Serveis Funeraris de Barcelona – Grup Mèmora.

es dóna el cas, sovint accidentalment, s’investiguen delinqüents.

En aquest model l’impacte real de la inspecció finalment és molt baix per l’esforç q suposa. La pressió fiscal espanyola és d’un 44%. Així, d’un PIB d’un bilió hauria de sortir un rendiment de 440.000M€. I en canvi és de 350.000. Tot això correspon a frau, es pregunta. La resposta és que en una part molt important és ineficiència. I la conseqüència és una injustícia per als qui paguen ja que la pressió fiscal total acaba sent al final del 35% però els qui paguen ho fan en un 44%.El sistema espanyol fa que 51 milions d’obligats contribuents treballin aportant les dades, i que l’Administració treballi sobre explotació de les dades dels declarants. Uns 800 inspectors troben 24.000 casos de no declarants (economia submergida). I quan es dóna el cas, sovint accidentalment, s’investiguen delinqüents.

L’autoliquidació està bé i s’ha de mantenir, ja que estalvia molts recursos públics. Els costos interns respecte a la recaptació efectiva són bons, però això és així en la mesura que transfereix la feina al contribuent. Pot semblar que és eficaç però en canvi presenta ineficiències pel model de gestió. En un any la inspecció de l’Àgència Tributària emet 10.000 liquidacions, de les quals en cobra 2.500, amb un cost de 1.500. Si el tax gap espanyol és de 90.000M€ hi ha un gran marge de millora amb una bona gestió. Tenim els tipus més alts del planeta i amb el sistema que es declara com a més eficient del món. I la culpa per tant deu ser del contribuent, que és qui fa la feina! Potser el model de gestió no és el millor, amb una eficiència a 10 punts de la mitjana, que vol dir a molta distància dels millors.

El govern suec va encarregar un estudi sobre la recaptació potencial i van calcular el tax gap. I amb la dada es van espantar. El tax gap és la diferència entre el que proporciona el sistema i el que podria aportar. És el que permet valorar l’esforç que cal fer. Hi ha experiències. Suècia està ara al 90% d’eficiència (tax gap de 10%) i vol arribar al 94% i estava al 70% al 1999. El seu esforç està en l’eficiència del propi sistema. Austràlia també ha introduït millores interessants i el Regne Unit també l’ha estudiat, explicant com es composa per tal de traçar la seva estratègia.

També es pot donar el cas que no funcioni ni l’estructura fiscal ni l’administració tributària. És el cas d’Espanya, on ni tan sols s’ha calculat el tax gap. No es coneix quina és la ineficiència. Cada expert fa estimacions sobre quin és el frau fiscal, quanta economia submergida hi ha, etc., i fins i tot el ministre diu que és molt difícil de calcular, però altres països bé que ho fan. El model espanyol, és doncs, proper a una ineficiència extrema per un tax gap excessiu i una manca d’eines de mesura i de millora.

"Una classe magistral sobre el sistema fiscal de la mà de Joan Iglesias. Amb la seva presentació és possible creure en un marc més efectiu i d'autofiscalització. Reflexió recomanada a tots els membres de Respon.cat i altres empreses i contribuents"
Joan Pinyol, director general de Psikered

La primera recomanació dels experts al govern suec va ser que no parlés tant de frau sinó de compliment. Si diem que hi ha molt frau convidem a fer-ne perquè és la normalitat, mentre que si anem comunicant que ja som més els que paguem i complim estem generant un missatge que els defraudadors cada cop són un grup més reduït i a extingir. Per fer que la gent compleixi podem optar pel dany o el guany, el càstig o l’incentiu. A l’estat espanyol -i aquí potser sí que hi ha causes històriques- es va optar pel dany, el càstig. De fet, fins i tot s’amaga la informació al contribuent i després se’l persegueix.
Si el model és de control, el patró de conducta és de controlador i es polaritza la relació fins al punt que s’acaba veient a tothom com a potencial defraudador. I lògicament el contribuent acaba tenint una imatge de l’Administració com a perill a evitar, donant lloc a un joc on la col·laboració es fa absent.

Amb la globalització, el somni del control absolut ja no funciona, se’ls escapa tot. I algunes administracions ja veuen que l’important no és el control sinó la gestió i la col·laboració. Com que aquí sols es fa control no se sap fer res més i ara el control ja no serveix com abans, allò pel que t’has preparat ja no serveix. És un problema conceptual i cultural perquè ara et diuen que aquell contribuent que has estat perseguint ara t’hi has d’entendre. Amb la col·laboració augmenten els ingressos voluntaris i es poden posar a controlar els que estan identificats com a incomplidors i es tanca el cercle.

L’objectiu central no hauria de ser lluita contra frau sinó que la guardiola s’ompli, ja que 27.000 funcionaris mai podran contra 51 milions de contribuents si no hi ha unes condicions de col·laboració. Si has de dissenyar un model quin paradigma tries, el de la confiança o el del control? El paradigma de la confiança parteix de reconèixer que el control total és impossible. Quan es va passar del paradigma del control al del servei, el model espanyol ja va quedar desubicat, i amb el de la confiança encara més. Optar per aquest model no vol dir renunciar al control, però centrat en els defraudadors i delinqüents, no com a filosofia general del sistema.

Convé que ens preguntem quina percepció tenim quan paguem un impost, sipaguem o contribuïm. Fins al segle XVIII es parla de tributs, que és el que paga el poble vençut al vencedor. Els anys previs a la independència americana, es planteja un pacte fiscal de les colònies amb la metropolis, que no és acceptat i acaben creant un nou estat on els nous ciutadans lliures es pregunten si després de la independència cal seguir pagant tributs. I la resposta és que tributs ja no; cal pagar contribucions.

Taxes are what we pay for a civilized society
Oliver Wendell Holmes

Els defectes del sistema fiscal vigent són:
· Ineficiència
· Conflictivitat (i no instruments de conciliació, mediació…)
· Inequitat
· Inseguretat jurídica

Després de 35 anys hi ha una greu inseguretat jurídica, que provoca litigis, males decisions, haver d’interpretar… El temps perdut per inseguretat jurídica és gran, i els beneficis són pírrics. Altres països han incorporat mediació, arbitratge… Itàlia ha passat de 2 milions de casos a 250.000 mentre que Espanya no hi ha cap mecanisme alternatiu. Iglesias es pregunta com puc ser responsable si no sé exactament què he de fer.

Cal una administració tributària:
· Eficient
· Professional
· Que cooperi amb el sector privat (i per això cal generar confiança)
· Model en xarxa
· Connectada amb el món

Què caldria per a un paradigma de confiança? El principal element és latransparència. Per què no podem tenir accés a les dades nostres que té hisenda? També caldria cooperació, que a les duanes ja existeix. Per què no fer el mateix en IRPF, IVA…? Iglesias també creu que calen incentius al compliment voluntari, que no cal entendre únicament com a econòmics sinó sobretot intangibles a partir del concepte de la reputació fiscal, que es podria objectivar amb un rating positiu de qui fa les coses bé. Per exemple, ele pressupostos de les empreses daneses incorporen un codi que mostra el perfil fiscal per tal que puguis valorar la reputació fiscal d’una empresa. Així l’economia submergida baixa ràpidament. Més que destinar els esforços a perseguir l’economia submergida d’empreses de les quals no se’n traurà cap retorn, el que cal és expulsar-lo del mercat i que una empresa legal ocupi el seu lloc.

Un altre incentiu que en algun país funciona és la “segona oportunitat” per a un contribuent que ha tingut un mal pas i és recuperable. No es pot tractar igual a qui ha comès un error però sempre ha tingut consciència fiscal que qui és un defraudador nat. L’Administració fa un servei públic quan fem fora els incomplidors del mercat i ampliem la base de contribuents.

Si fem tot això millora la consciència fiscal. I si no la millorem no podem anar a lluitar contra tots els contribuents. Si el contribuent té les eines i pot veure la seva informació pot fer-ho millor i pot corregir immediatament, amb autocontrol i autogestió. Així podríem passar d’un milió de complementàries a 25.000. Les teves dades haurien d’estar a la teva disposició 24h al dia 365 dies a l’any, mantenint l’autoliquidació, i fent les actualitzacions i correccions que calgui. Si fem responsable al contribuent, per què no li donem les eines per a fer-ho be? La tecnologia ho permet. I potser moltes d’aquestes paral·leles ja se les farà el mateix contribuent i no caldrà destinar-hi tants esforços.

Joan Iglesias va citar per acabar una frase q li van dir i que la troba clau: qui paga a hisenda paga a tothom.

Per part dels representants de les empreses membres de Respon.cat, va reafirmar-se la necessitat d’integrar la responsabilitat fiscal com una matèria rellevant dins el conjunt de la Responsabilitat Social de les Empreses, fet que pot aprofundir en el concepte de reputació fiscal, que pot millorar l’eficiència del sistema, els recursos per a polítiques públiques, l’equitat en el mercat i la millor facilitat i claredat en la gestió empresarial.

Veure el recull de tuits de l’acte