Article de Josep M. Canyelles a la Vanguardia "RSE: Per a quan la velocitat de creuer?"

• Josep Maria Canyelles, coordinador de Respon.cat, és l'autor de l'article publicat ahir a la Vanguardia en el monogràfic dedicat a l'RSE.
• El monogràfic mostra alguns models de gestió socialment responsable, entre els quals trobem Cafès Novell, KH Lloreda i DKV Assegurances, empreses membres de Respon.cat.

RSE: per a quan la velocitat de creuer?

En la mesura que la Responsabilitat Social de les Empreses (RSE) s'ha instal·lat com un concepte (re)conegut en la gestió empresarial, tots ens sentim amb el dret de demanar-li alguna cosa. I és bo que sigui així perquè l'RSE es caracteritza per la capacitat d'escolta, de diàleg i de mostrar capacitat de resposta. De fet, a diferència d'altres enfocaments, no forma part del seu eix central desenvolupar una ètica unilateral; l'RSE té parets de vidre i portes obertes. O hauria, si és que parlem de RSE i no d'una altra cosa.
Què li demanaríem? Bàsicament resultats. I això vol dir reduir els impactes negatius i maximitzar els positius. És el que els diferents actors socials esperen de les empreses, i més d'aquelles que afirmen tenir un compromís amb la societat.
Però no només de resultats viu l'RSE, sinó que estem davant d'una manera de fer negoci. Un estil de gestió carregat de complexitat. La responsabilitat social implica que una organització formalitzi uns compromisos des de l'ètica i que doni lloc a uns resultats de sostenibilitat. I la manera d'assegurar aquest procés és mitjançant la comprensió de quin és el seu context de sostenibilitat, el que és rellevant en el seu cas. No ens val que una empresa faci filantropia quan està duent a terme males pràctiques laborals o ambientals, per exemple. Hauria d'aspirar a ser una empresa conscient, sempre amb la implicació dels grups d'interès i mostrant envers ells transparència i rendició de comptes.
Per a algunes, l'RSE no entra en el seu encaix en la mesura que prefereixen no sotmetre's a condicions, no imposar-se límits, i entenen que amb complir la llei ja n'hi ha prou. Però l'enfocament RSE sí que pren rellevància en aquelles amb una cultura avançada, que fugen de la mediocritat, conscients que al segle XXI no només es crea valor a partir d'allò material sinó que cal desenvolupar capacitats per saber treure valor dels actius intangibles, entre els quals, el talent dels equips, la generació de confiança entre els grups d'interès, la marca i la reputació, la creació de valor sostenible a llarg termini...
Lamentablement, algunes empreses que van començar el seu camí en l'RSE es van quedar en la memòria de sostenibilitat, una cosa positiva però insuficient de totes totes. Seria equiparable a un sector públic que -aquest per obligació- ha de mostrar transparència, i se sent satisfet de complir sense adonar-se que posar llum a uns indicadors no implica ni honestedat en la gestió ni impactes sostenibles. La transparència és un valor metodològic de l'RSE, però no té un valor absolut per ell mateix. Tots aquí hem d'aprendre.
Llavors, què hauria de fer una empresa en termes d'RSE? Entendre què se li demana, què li correspon, quin procés de millora ha d'abordar per aconseguir majors cotes de sostenibilitat. A més, existeixen agendes globals que faciliten identificar temes rellevants, com els Objectius de Desenvolupament Sostenible 2015-2030 de Nacions Unides. O agendes locals com els Focus de l'RSE a Catalunya, de Respon.cat, perquè les empreses puguin comprendre millor què els demanen les societats on operen i obtenen els seus beneficis. Però cap d'aquestes agendes és vàlida si prèviament l'empresa no aborda els temes que li són particularment rellevants.
Els reptes corporatius de l'RSE passen per comprendre com incorporar l'RSE intensament, en la cultura interna, en l'estratègia corporativa, per anar generant un negoci responsable des dels cinc vectors d'impacte: laboral, ambiental, social, econòmic i bon govern. Pel que fa als sectorials, cal abordar els temes rellevants per donar-los solucions conjuntes, amb la valentia de canviar models de negoci instal·lats en un sector i desplaçar les empreses que no compleixin amb el marc d'autoregulació.
A nivell de territori, el repte és que l'RSE formi part de la cultura empresarial de la societat, que s'integri en clústers, en les relacions entre empreses, en les organitzacions empresarials. Que es creïn fòrums de conscienciació i impuls des de la iniciativa privada i que es defineixin marcs de treball territorials, com a Catalunya amb Respon.cat. A nivell de cadenes de proveïment, el repte és que les empreses que les lideren situïn l'RSE com un criteri de compra i de creació de confiança al llarg de la cadena, que fins i tot es competeixi entre cadenes de valor a partir de models de sostenibilitat.
A nivell dels poders públics, d'una banda el repte enorme d'haver de mostrar exemplaritat, i per una altra posar tot el poder de la compra pública al servei d'un canvi en profunditat del mercat, premiant els operadors més compromesos. En el cas espanyol, cal lamentar que es desaprofiti en la seva transposició el potencial de les directives europees.
Al seu torn, actors especialitzats van llançant iniciatives interessants que ofereixen possibles concrecions de l'RSE, com l'Economia del Bé Comú o les B-Corp, que se sumen a normes i etiquetes. Però el gran repte pendent és facilitar que una ciutadania cada vegada més sensible pugui convertir la seva acció de compra en un vot conscient, premiant aquells operadors més compromesos. Llavors assolirem la velocitat de creuer.
Accés al pdf